Barcelona Alzheimer Treatment & Research Center

“Memòria perduda, memòria per a tots”

Regala memòria, diem. Regala memòria i ajuda la recerca. Aquest és el lema que utilitzem a Fundació ACE per a promoure la solidaritat de qui entén que hem de fer de la recerca contra la demència, una prioritat. El Dr. Lluís Mallart ha volgut afegir-s’hi amb la seva donació desinteressada dels drets d’autor d’aquest nou llibre de relats Memòria perduda, memòria per a tots.

 Les seves reflexions sobre “l’Alzheimer o coses semblants” a l’entrevista que ens ha concedit, potser cridin a la memòria records, ideals, promeses que es perden en el dia a dia vertiginós.

memoriaperdudaportada

Descarrega-te’l en PDF. 

(El pots demanar en format EPUB a comunicacio@fundacioace.com.)


Dr. Mallart, què es el que vol transmetre al lector amb Memòria perduda, memòria per a tots? Vaig escriure aquest text pensant en què hi hauria algun lector? Sincerament, crec que no. Escrivia… Perquè m’agrada fer-ho. Meditava com aquell senyor al costat del riu que, amb unes idees que venen i van, va pensant què podria significar per una persona perdre la memòria, estar afectada d’Alzheimer o d’una cosa semblant…

I gràcies a les noves tecnologies la seva pregunta es pot contestar però a posteriori. Amb el meu escrit voldria, ara, desvetllar una mica d’empatia envers aquelles persones que viuen aquestes situacions i a totes aquelles altres que fan quelcom per estar al seu costat.

Creu que a la societat en què vivim la vellesa està tractada adequadament? (En tots els àmbits: econòmic, interpersonal, polític, legislatiu, etc…) Com es podria millorar? En les societats occidentals s’han fet certament moltes coses, actualment, i en la majoria dels àmbits que m’esmenta en la seva pregunta. Però jo penso que per sobre de tot l’actitud envers les persones grans és una qüestió personal.

Ni la meva muller ni jo som avis de ningú. Però els dos nens del replà, en Marc i l’Enric, ens venen sovint a saludar o a jugar amb nosaltres tot dient-nos “avi lluís”, “iaia Neus”… I és així com es comença a estructurar-se aquella actitud i els pares en tenen una gran responsabilitat… I això, en altres societats, és normal.

memoriaperdudaportada

Portada del llibre.

Parlem-ne una mica de la seva experiència a Àfrica. En la seva estada al Camerun, va observar quina representació tenia el deteriorament cognitiu de la gent gran? Quina consideració es tenia de la vellesa? I dels vells? Jo he tingut la sort de viure uns quants anys en una clariana de la selva camerunesa i d’estudiar-ne les maneres de fer i de pensar dels seus habitants. Allí no hi havia ni aigua corrent, ni electricitat, ni assegurances, ni botigues, ni fundacions…

Hi havia una altra sistema de parentiu, una altra manera de pensar el món i la societat. D’una manera general, els vells no eren arraconats. La societat els hi donava un lloc. La seva paraula era escoltada. Eren persones respectades potser perquè amb els seus dits ja tocaven el món dels avantpassats…

El deteriorament cognitiu de la gent gran (o de la gent jove) era tractat moltes vegades com una malaltia del cor, el cor essent pensat com la seu del pensament. En un llibre d’homenatge als mal anomenats “informadors” dels antropòlegs, (i que es pot llegir gratuïtament per internet: aneu a Google i escriviu /Donasses i homenots. Mallart/) he dedicat unes planes (61 i 62) a un d’aquests malalts del cor que, amb els seus silencis i els seus comportaments estranys, em va ensenyar que la llibertat dels pobles africans era un valor preuat pel que valia la pena de lluitar.

L’esfereïdora realitat que descriu Memòria perduda, memòria per a tots sembla parlar d’una experiència vital. Ha tingut vostè casos d’Alzheimer o demències a prop? Què van suposar a la seva vida? He tingut alguns amics que han viscut o viuen en aquestes situacions. M’han fet pensar. Em va fer endinsar en el problema de la gent gran la lectura de la tesis de doctorat “L’educació sanitària de les cuidadores de gent gran” de Montserrat Vall. Em va endinsar encara més en aquest problema, la pròpia experiència personal, a mesura que hom es va fent gran…

I ara, cada setmana, vaig a una Residència per veure a una persona amiga que pateix d’un ictus, i una mirada atenta del que veuen els meus ulls al seu voltant em va dient que aquestes doloroses situacions han d’ajudar-nos a fer-ne memòria en tots aquells àmbits que Vostè em senyalava abans: l’econòmic, l’interpersonal, el polític, el legislatiu…

Mallart ACEL’autor de Memòria perduda, memòria per a tots

Creu que la societat està prou informada del que és la malaltia? Mai n’estarà prou. És molt difícil de comprendre…

Fa molt d’èmfasi en el llibre en la figura del cuidador, en com és un paper oblidat i malgrat tot, més necessari cada dia que passa en la vida dels malalts? Es parla molt de les persones afectades per aquestes diferents malalties. S’investiga. Es fan Congressos. Es fan Maratons i tot. Està bé, molt bé. Però hi han els cuidadors. Molts d’aquells (que nosaltres tractem de malalts) perden la memòria; els cuidadors no la perden, la memòria. Viuen cada dia fins i tot quan estan a fora de la feina, amb el record de tots…

Fins a quin punt, com a antropòleg, és necessari que el cuidador cuidi també de sí mateix? Es cert que el cuidador ha de tenir cura de si mateix però hem de ser també tots nosaltres, la societat, que hem de tenir cura d’ells i ho farem, en primer lloc, si realment sabem mostrar-els-s’hi tot el nostre agraïment…

Per acabar, Dr. Mallart, una bateria de preguntes curtes. Si pogués canviar una sola cosa al món, què seria? Una mirada ben tendra per a tothom.

Una cançó per recordar? Son tantes les cançons que a través de la vida et van acompanyant…!

Una ciutat? Ciutats com París en moments de dol però també en moments de llum i d’amples avingudes per on es poden veure gent de tots els horitzons; però també aquelles clarianes de la selva camerunesa com Aseng-Bere, Mvondo, Minsola i Melondo…

Una frase? Aquella que deia tot cantant un trobador africà: “les coses de la vida es poden veure de moltes maneres diferents”. (I si, de moment, ens miréssim l’Alzheimer i altres coses semblants com si fossin diferents maneres de veure les coses de la vida o d’altres mons als quals nosaltres no hi tenim accés?)

Un desig pel futur? Que l’Alzheimer sigui una cosa del passat.

LluíMallart_FundacióACE

Mallart a Kribi (Cameroun)

Olot, novembre 2015.