Barcelona Alzheimer Treatment & Research Center

“Es hora de que ahora”, primer libro de poemas de Valeriano Parrilla

“Ante mí un cuaderno avejentado de tapas negras en cuyas hojas descansaban los poemas escritos por Valeriano allende los años. Él ya no podía decidir lo que hacer con su cuaderno celosamente guardado. Pero un mensaje oculto me dictó: no te deshagas de lo que ahora tienes y ha llegado a tus manos.

Y así, línea a línea, una estrofa, varias estrofas en un poema, de esta forma fueron siendo reescritas estas poesías. Nuestros hijos, los buenos amigos de mi marido, me alentaban que así lo hiciera, pero sin la inestimable colaboración, implicación y dedicación de Teodomiro, este cuaderno no hubiera llegado nunca a ver la luz. Estos poemas son, estoy segura de ello, un homenaje a la memoria de mi marido, Valeriano”

Barcelona, 3 de marzo de 2014.

Alguns raigs de sol s’esmunyien tímidament entre les cortines mentre la Lluïsa Guix trastejava les caixes polsegoses d’una mudança recent. de una mudanza reciente. De sobte, entre llibres vells, es va trobar un quadern de tapes negres, molt antic i ple de pols. Quan el va obrir i va començar a fullejar-lo es va adonar que era un manuscrit que Valeriano Parrilla, el seu marit, havia escrit abans de tenir la malaltia de l’Alzheimer. Dins el quadern, desenes de poemes plens de vida parlaven sobre l’amor, l’oblit, la soledat i la naturalesa. Després de molts dubtes, de consultar amb fills, amics i familiars, la Lluïsa va dec2015-05-08 11_50_41-2015-05-08 11_48_32-Textosjxtxc - silvia.garcia.farreny@gmail.com - Gmail.png -idir començar a ordenar-los i, quan va haver acabat, es va adonar que Valeriano havia escrit un llibre de poesies. Durant aquest procés de reconstrucció va rebre l’ajuda d’un amic d’infància de Valeriano, Teodomiro Moyano, sense el qual, explica, el llibre no hauria estat possible.

Valeriano Parrilla, ex pacient de Fundació ACE, parla d’amor, oblit, il·lusions, somnis trencats i moltes enyorances. Ho fa amb un to segur, sense vacil·lacions, fet que contrasta amb el Valeriano que descriu la seva dona; “un home tímid, introvertit i amb molta empatia”.

A la primera part del llibre, hi aparèixen poemes de tot tipus, ordenats cronològicament; la segona, en canvi, tracta sobre la intimitat, la naturalesa i la soledat. “En aquells moments ell es sentia bastant sol i aïllat, ja que era una persona molt tímida”, explica Guix. Tot i això, la seva dona remarca que Valeriano sempre ha destacat per ser una persona extremadament culta, molt intel·ligent, esportista i introvertida. “També era molt bondadós, comprensiu i empàtic. Abans d’estar malalt sempre es preocupava per la família i ajudava a la gent. Va ser un pare 10″, conclou Guix.

Aquella primavera del 2012, mentre els ametllers començaven a florir i el sol s’allargava al capvespre, la Lluïsa va descobrir aquest llibre que, a més de ser un dietari de poemes, és un repàs d’història, religió i societat dels anys seixanta. “És un llibre compartit, on han intervingut no només en Valeriano i jo, sinó moltes altres persones; per exemple, la portada l’ha feta Tomàs Chavez, un amic d’infància del meu home. I la presentació i el pròleg en Teodomiro Moyano, també un amic de joventut”. Lluïsa explica que la implicació dels amics del seu home va arribar a ser molt intensa, tant o més que la seva i, gràcies a això, aquells textos manuscrits han pogut veure la llum. La seva dona també explica que ells es van costejar totes les despeses de la publicació però que, tot el que guanyin amb el llibre, ho destinaran a la investigació en la malaltia de l’Alzheimer.

“Com a familiar i cuidadora del meu home agraeixo molt l’ajuda de Fundació ACE perquè en aquells moments sentia una soledat immensa i em van ajudar molt”, confessa Guix. Actualment continua assistint a reunions de cuidadors i explica que li són de gran ajuda i suport. “Massa sovint aquesta malaltia és un camí de soledat”, es lamenta la Lluïsa.