La fundació:
Notícies

Benvolguts amics i amigues,

Durant el bloqueig que estem vivint, m'he distanciat socialment, concentrada a la Fundació ACE. M’he permès escriure unes reflexions sobre el que està passant, segons el meu criteri. Sobre el sistema sanitari català i sobre com afecta a la població aquesta crisi excepcional i imprevisible que, n’estic convençuda, comportarà un canvi en la nostra història.

A nivell personal, la meva família sempre em diu que sóc una narradora i justament voldria compartir algunes històries amb tots vosaltres. Aquesta setmana, meteorològicament parlant, vivim dies grisos a Barcelona. Plou, i la temperatura és inferior a la de la setmana passada. Potser continua nevant en alguns punts del Pirineu. En certa manera, aquesta llei de temps ens facilita gestionar el bloqueig.

L’estat d’alarma fa limitar qualsevol activitat considerada no essencial fins el 9 d’abril. Només poden continuar oberts els mercats i les botigues d’alimentació, les farmàcies, el transport públic, les persones que produeixen subministraments per al sistema sanitari públic... El govern espanyol ha resolt que totes les empreses havien d’aturar la seva producció, tret d’aquests serveis essencials. La nostra economia, doncs, va clarament a la baixa.

Estem al capdamunt de la corba. Els serveis de residències d’avis estan realment lluitant per ajudar els pacients infectats. La situació és aclaparadora. Es necessiten més mans i més equips de protecció per intentar mantenir el virus a ratlla.

A la Fundació ACE -a l’igual que a altres institucions que treballem amb persones amb demència- tenim una doble càrrega. Per ajudar en l'actual crisi sanitària i per donar suport a les famílies i cuidadors. Per tant, estem treballant mitjançant la telemedicina per fer-ne el seguiment i, per sort, estem rebent una bona resposta. Les persones més joves de les famílies dels nostres pacients els ajuden a connectar-se i a facilitar-los la informació.

El nostre equip de treballadors socials dóna suport emocional i facilita dur a terme els tràmits necessaris per obtenir el suport bàsic del Consell (menjars, cuidadors, etc...). La xarxa de voluntaris augmenta cada dia. Valorem la seva empatia i el seu suport. Podem dir que tenim un fort programa de “barris amables”, encara que no els hàgim batejat així.

Voldria compartir els nostres reptes ètics relacionats amb la continuació dels nostres assajos clínics. Suspendre’ls ha estat una decisió molt difícil, però la nostra població és la més vulnerable i fràgil. El temps que s’han d’exposar -elles i els seus familiars- a l’hora de fer-los-hi les proves neuropsicològiques i funcionals és llarg i som responsables de la seva seguretat. Fins ara, hem suspès les nostres activitats i hem establert la logística per a nous escenaris possibles, a curt i a llarg termini.

En moments com aquest, sempre recordo un poema escrit per Elizabeth Bishop, One Art, que em plau reproduir:

One Art by Elizabeth Bishop

The art of losing isn’t hard to master;

so many things

seem filled with the intent to be lost

that their loss is no disaster.

…

And, vaster, some realms I owned,

two rivers, a continent.

I miss them, but it wasn’t a disaster.

…

—Even losing you (the joking voice, a gesture I love)

I shan’t have lied.

It’s evident the art of losing’s not too hard to master

though it may look like (Write it!) like disaster

Actualment, sembla que la distància social no és tan difícil de gestionar, sinó que forma part del nostre deure i tenim els recursos per comunicar-nos. Tot i això, és més difícil del que pot semblar, perquè trobem a faltar i necessitem la companyia de tots els altres.

Trobo a faltar la proximitat i la calor d’estar junts. És quan més ens en adonem que som éssers humans.

Espero poder reunir-vos a tots el més aviat possible.