La fundació:
Notícies

La demència i la malaltia d'Alzheimer

Quina diferència hi ha entre la demència senil i l’Alzheimer?

La malaltia de l’Alzheimer (MA) és la demència senil més freqüent. La demència és una síndrome que indica la pèrdua d’independència per l’autocura i la MA és la demència que es presenta amb més freqüència en persones més grans de 65 anys. Si es presenta abans dels 65 anys s’anomena demència presenil per MA. A banda de la MA, hi ha altres demències que es manifesten amb símptomes diferents, com la demència per Cossos de Lewy i la demència frontotemporal (més freqüent en persones joves). Però totes les demències requereixen supervisió i control per terceres persones. S’ha de desterrar el concepte de demència senil i parlar de demència per MA.

Quines fases té la MA?

La MA sempre és evolutiva. La supervivència pot variar entre un mínim de 2 anys i un màxim de 20 anys des del diagnòstic, amb una mitjana de 10 anys a 12 anys. La malaltia, un cop començats els primers símptomes, passarà per quatre fases fins a la defunció. No serà així en cas de què una altra malaltia o accident sigui abans la causa de la mort.

A la primera fase (lleu) els símptomes es manifesten en forma de pèrdua funcional per a les activitats de la vida diària més elaborades, les anomenades activitats instrumentals complexes, com les que requereixen processar mentalment una idea o acció, programar-la i executar-la. Són les tasques que ens permeten desenvolupar activitats socials, laborals, realitzar nous aprenentatges i desenvolupar el nostre intel·lecte a través de la introspecció, la imaginació i les emocions.Es manifesten a través de la visió abstracta del món i la utilització de la lògica formal. És l’etapa de les operacions formals, s’adquireix dels 12 anys en endavant i la primera que es perd quan la malaltia comença a manifestar-se.

La segona fase (moderada) s’inicia quan les capacitats instrumentals més simples de la vida diària comencen a desestructurar-se, com la compra, l’ús de diners, el control de la medicació, el manteniment d’una adequada higiene o d’una dieta adequada, situacions que ens permeten la supervivència i l’autocura. S’inicia la pèrdua de la interacció amb l’entorn i hi ha una incapacitat creixent per centrar-se en més d’un aspecte o estímul. Apareix o empitjora l’egocentrisme previ i la capacitat per adaptar-se als canvis de rutina. És l’inici de la pèrdua d’operacions concretes, que s’ha adquirit dels 7 als 12 anys.

La tercera fase (greu) es caracteritza per la pèrdua progressiva de les capacitats més bàsiques de la vida diària (alimentació, higiene i control d’esfínters urinari i fecal). Els afectats precisen d’ajuda per la seva atenció bàsica perquè ja no són capaços de fer-ho sols. Han perdut la capacitat per entendre la informació que perceben els seus sentits i la seva interacció amb l’entorn. Són incapaços de manipular objectes i un cop que l’objecte desapareix de la seva vista no poden entendre que ja no en tenen. Es desestructura la capacitat sensorial i motora, que s’inicia amb el naixement. La pèrdua de les capacitats funcionals segueix l’ordre invers a com han sigut adquirides i al final només queda la memòria emocional, l’única que els uneix al seu entorn i amb l’única que es poden comunicar; com un somriure, una abraçada o un petó, però sense entendre el quan, qui i el perquè.

Hem d’informar a la persona de la malaltia que té?

Depen del seu estat evolutiu i de la percepció que tingui de la seva pèrdua de memòria. És habitual en la MA clàssica que la pèrdua de memòria no els permeti recordar les dades recents. Al principi, saber que tenen la malaltia els pot suposar un trauma. Però posteriorment s'obliden del que se’ls ha explicat i en ocasions neguen inconscientment la realitat, perquè ells no es veuen malament. Són habituals els comentaris com: “No sé perquè m’han portat aquí si a mi no em passa res i ho faig tot perfectament”.

Una altra situació ben diferent la trobem quan el pacient és conscient del seu estat i a més presenta un quadre depressiu important derivat d’això. En aquests casos és millor posposar la comunicació del diagnòstic, previ consens amb la família i explicar-los el problema de forma menys traumàtica (“Té un problema de memòria que intentarem controlar”) i sense anomenar la paraula alzheimer o demència que és el que els esgarrifa, reduint l’explicació positivament.

A mesura que la malaltia evoluciona es perd la percepció del propi “jo” i desapareix l’angoixa prèvia. Pot passar que apareguin alteracions de conducta, com deliris o al·lucinacions altament angoixants, però no per la percepció que té de la malaltia sinó pels símptomes de la pròpia malaltia, que ells viuen de forma molt real. En aquestes ocasions sí que ens veurem obligats a tractar els símptomes per a controlar l’angoixa i la por que els provoca.

La malaltia de l’Alzheimer és hereditària?

La MA presenta una herència familiar molt baixa. Només l’1% de totes les MA són hereditàries i com a mínim un dels progenitors i dos o més membres de la família de primer grau han de patir-la. Tots presenten la mateixa mutació i el diagnòstic, si es coneix la mutació, es pot realitzar fins i tot abans de què apareguin els símptomes en cas de ser portador de la mutació familiar.

A més, la malaltia es presenta entre els 30 i 40 anys. No hem de confondre l’herència amb la genètica. Les mutacions genètiques hereditàries venen predeterminades des del moment de la concepció. La genètica és comú i compartida amb els membres familiars. Només determinats gens de risc són els que determinaran al llarg de la nostra vida l’aparició o no de la MA. Aquests són els responsables de la majoria de casos esporàdics. Però la MA sí és genètica. És a dir, hi ha gens de risc en el nostre ADN que en un moment determinat de la vida i associats a d’altres factors ambientals, tòxics, estils de vida, etc., poden determinar la presentació de la malaltia, sobretot a partir dels 65 anys.

Totes les MA produeixen agressivitat?

No tots els pacients amb MA desenvolupen agressivitat, encara que es poden tornar més irritables i apàtics, el que provoca que es tornin menys tolerants i més rígids. Alguns debuten amb depressió davant la consciència de la pèrdua de memòria, el que fa retardar el diagnòstic en la majoria dels casos. El maneig de l’agressivitat depèn d’alguns factors com ara el caràcter previ: si es tracta d’una persona poc tolerant davant la frustració, dominant o manipuladora en la seva etapa adulta, per exemple, aquests símptomes s’aguditzaran amb la MA i seran més difícils de reconduir.

Davant d’algun retret o insinuació per part del cuidador pot reaccionar de forma agressiva, habitualment de forma verbal i ocasionalment de forma física.

– Poca comprensió del problema per part de l’entorn familiar, que intenta fer raonar situacions que la persona amb demència no comprèn. A més, la situació s’agreuja si hi ha una difícil relació prèvia.

– Instauració d’un procés psicòtic (deliris i al·lucinacions) associat a la MA de base. És llavors quan s’haurà d’introduir tractament específic donat que la situació genera angoixa, tant al pacient (que ho viu de forma real) com a la família, que no és capaç de reconduir-lo.

Què puc fer per millorar la memòria de la persona amb MA?

L’alteració de la memòria pot millorar mitjançant un reforç i estimulació cognitius durant les fases d’aprenentatge i recuperació de la informació. Estudis recents suggereixen un clar efecte beneficiós dels programes d’estimulació cognitiva sobre les funcions neuropsicològiques en el tractament de la MA, permeten alentir la progressió de la malaltia. Així, amb l’objectiu d’obtenir el màxim benefici terapèutic en pacients amb MA en fase lleu a moderada, es recomana l’ús combinat de programes d’estimulació cognitiva amb tractament farmacològic.

 

 

També et pot interessar ...

Premis Talent contra l'Alzheimer

28/04/2017Sensibilització
Premis Talent 2017: una gala en benefici de Fundació ACE . Els Premis Talent volen dedicar la seva edició de 2017 en benefici de la Fundació ACE. A...