Alzheimer:
Preguntes freqüents

No existeix una resposta única. En funció del diagnòstic, el tipus de malaltia i altres factors com l’edat, l'estat general de salut, les malalties intercurrents… l’evolució de la demència variarà en funció de cada cas particular.

La persona amb demència patirà un progressiu deteriorament de les seves capacitats que li alterarà la seva capacitat de decisió i impedirà manejar o controlar els seus assumptes econòmics, financers o legals.

Per això és necessari que la família, des del mateix moment del diagnòstic, reflexioni sobre aquest punt i intenti solucionar-lo, mentre la persona amb demència preservi la seva capacitat de decisió. En aquest sentit, és aconsellable consultar amb un advocat o notari, que podrà assessorar-lo correctament d’acord a la seva situació i necessitats.

No hauria de conduir. S’ha demostrat que la presència de deteriorament cognitiu augmenta el risc de patir un accident, ja que una conducció segura requereix la integritat de les funcions cognitives, com l’atenció, la planificació, el reconeixement visual i la capacitat visuoespacial.

També s’ha comprovat que la progressió de malalties neurodegeneratives, com la malaltia d'Alzheimer, disminueixen la capacitat de detecció de col·lisions imminents, com a resultat de la disminució combinada de les capacitats cognitives i visuals d’aquestes persones.

Li recomanem iniciar com més aviat millor l’ús diari de l’agenda. Si adquireix la rutina de portar la seva agenda, apuntar tot el que ha de fer i consultar-la freqüentment cada dia, aconseguirà mantenir millor la seva autonomia.

No, actualment no existeix cap estudi basat en l’evidència científica que demostri l’eficàcia terapèutica de les consoles o videojocs en les persones amb la malaltia d'Alzheimer.

Encara que existeix un sistema interactiu i multimèdia, Smartbrain® especialment dissenyat per a l’estimulació de les capacitats cognitives, que ha demostrat una eficàcia terapèutica efectiva al potenciar els efectes del tractament farmacològic.

Sí, son eines útils per millorar les capacitats atencionals, de raonament, càlcul... Són formes d’estimular les funcions cognitives divertint-se.

L’alteració de la memòria pot millorar mitjançant un reforç i estimulació cognitius durant les fases d’aprenentatge i recuperació de la informació.

Estudis recents suggereixen un clar efecte beneficiós dels programes d’estimulació cognitiva sobre les funcions neuropsicològiques en el tractament de la malaltia d'Alzheimer, permetent alentir la progressió de la malaltia.

Així, amb l’objectiu d’obtenir el màxim benefici terapèutic en pacients amb Alzheimer en fase lleu a moderada, es recomana l’ús combinat de programes d’estimulació cognitiva amb tractament farmacològic.

No tots els pacients amb malaltia d'Alzheimer desenvolupen agressivitat, tot i que es tornen més irritables i apàtics i, com a conseqüència, menys tolerants i més rígids. Alguns debuten amb depressió davant la consciència de la pèrdua de memòria, el que fa retardar el diagnòstic en la majoria dels casos. la gestió de l’agressivitat dependrà d’alguns factors com:

– El caràcter previ: si es tracta d’una persona poc tolerant davant la frustració, dominant o manipuladora en la seva etapa adulta, per exemple, aquests símptomes s’aguditzaran amb la malaltia d'Alzheimer i seran més difícils de reconduir. Davant d’algun retret o insinuació per part del cuidador pot reaccionar de manera agressiva, habitualment de forma verbal i ocasionalment fins i tot a nivell físic.

– Poca comprensió del problema per part de l’entorn familiar, que intenta fer raonar situacions que no comprèn a la persona amb demència. A més, la situació s’agreuja si hi ha una difícil relació prèvia.

– Instauració d’un procés psicòtic (deliris i al•lucinacions) associat a la malaltia d'Alzheimer. És llavors quan s’haurà d’introduir tractament específic donat que la situació genera angoixa, tant en el pacient (que ho viu de forma real) com en la família, que no és capaç de reconduir-lo.

L'Alzheimer presenta una herència familiar molt baixa. Només l’1% de les diferents varietats d'Alzheimer són hereditàries i com a mínim un dels progenitors i dos o més membres de la família de primer grau han de patir-la.

Tots presenten la mateixa mutació i el diagnòstic, si es coneix la mutació, es pot realitzar fins i tot abans de què apareguin els símptomes en cas de ser portador de la mutació familiar. A més, la malaltia es presenta entre els 30 i 40 anys.

No hem de confondre l’herència amb la genètica. Les mutacions genètiques hereditàries venen predeterminades des del moment de la concepció. La genètica és comú i compartida amb els membres familiars. Només determinats gens de risc són els que determinaran al llarg de la nostra vida l’aparició o no de l'Alzheimer.

Aquests són els responsables de la majoria de casos esporàdics. Però la malaltia d'Alzheimer és genètica. És a dir, hi ha gens de risc en el nostre ADN que en un moment determinat de la vida i associats a d’altres factors ambientals, tòxics, estils de vida, etc., poden determinar la presentació de la malaltia, sobretot a partir dels 65 anys.

La malaltia d'Alzheimer sempre és evolutiva. La supervivència pot variar entre un mínim de 2 anys i un màxim de 20 anys des del diagnòstic, amb una mitjana de 10 anys a 12 anys. La malaltia, un cop començats els primers símptomes, passarà per tres fases fins a la defunció. No serà així en cas de què una altra malaltia o accident sigui abans la causa de la mort.

A la primera fase (lleu) els símptomes es manifesten en forma de pèrdua funcional per a les activitats de la vida diària més elaborades, les anomenades activitats instrumentals complexes, com les que requereixen processar mentalment una idea o acció, programar-la i executar-la.

Són les tasques que ens permeten desenvolupar activitats socials, laborals, realitzar nous aprenentatges i desenvolupar el nostre intel•lecte potencial a través de la introspecció, la imaginació i les emocions. Es manifesten a través de la visió abstracta del món i la utilització de la lògica formal. És l’etapa de les operacions formals, s’adquireix dels 12 anys en endavant i la primera que es perd quan la malaltia comença a manifestar-se.

La segona fase (moderada) s’inicia quan les capacitats instrumentals més simples de la vida diària comencen a desestructurar-se, com la compra, l’ús de diners, el control de la medicació, el manteniment d’una adequada higiene o d’una dieta adequada, situacions que ens permeten la supervivència i l’autocura. S’inicia la pèrdua de la interacció amb l’entorn i hi ha una incapacitat creixent per centrar-se en més d’un aspecte d’un estímul.

Apareix o empitjora l’egocentrisme previ i la capacitat per adaptar-se als canvis de rutina. És l’inici de la pèrdua d’operacions concretes, que s’ha adquirit dels 7 anys als 12 anys.

La tercera fase (greu) es caracteritza per la pèrdua progressiva de les capacitats més bàsiques de la vida diària (alimentació, higiene i control d’esfínters urinari i fecal).

Els afectats precisen d’ajuda per la seva atenció bàsica perquè ja no són capaços de fer-ho sols. Han perdut la capacitat per entendre la informació que perceben els seus sentits i la seva interacció amb l’entorn. Són incapaços de manipular objectes i un cop que l’objecte desapareix de la seva vista no poden entendre que encara existeix.

Es desestructura la capacitat sensorial i motora, que s’inicia amb el naixement i dura fins als 2 anys. La pèrdua de les capacitats funcionals segueix l’ordre invers a com han sigut adquirides i al final només queda la memòria emocional, l’única que els uneix al seu entorn i amb l’única que es poden comunicar, com un somriure, una abraçada o un petó, però sense entendre el quan, qui i el perquè.

Dependrà del seu estat evolutiu i de la percepció que tingui de la seva pèrdua de memòria. És habitual en la MA clàssica que la pèrdua de memòria no els permeti recordar les dades recents.

Al principi, encara que se’ls hi digui el que tenen els hi pot suposar un trauma. Però posteriorment obliden el que se’ls hi ha explicat i en ocasions neguen inconscientment la realitat, perquè ells no es veuen malament i diuen: “No sé perquè m’han portat aquí si a mi no em passa res i ho faig tot perfectament”.

Una altra situació és quan el pacient és conscient del seu estat i a més presenta un quadre depressiu important derivat d’això. En aquests casos és millor posposar la comunicació del diagnòstic, previ consens amb la família i explicar-los el problema de forma menys traumàtica (“Té un problema de memòria que intentarem controlar”) i sense anomenar la paraula ‘màgica’ que és el que els esgarrifa, reduint l’explicació positivament.

A mesura que la malaltia evoluciona es perd la percepció del propi “jo” i desapareix l’angoixa prèvia. Pot passar que apareguin alteracions de conducta, com deliris o al•lucinacions altament angoixants, però no per la percepció que té de la malaltia sinó pels símptomes de la pròpia malaltia, que ells viuen de forma molt real.

En aquestes ocasions sí que ens veurem obligats a tractar els símptomes per a controlar l’angoixa i la por que els provoca.

La malaltia de l’Alzheimer (MA) és la demència senil més freqüent. La demència és una síndrome que indica la pèrdua d’independència per l’autocura i la MA és la demència que es presenta amb més freqüència en persones més grans de 65 anys. Si es presenta abans dels 65 anys s’anomena demència presenil per MA. A banda de la MA, hi ha altres demències que es manifesten amb símptomes diferents, com la demència per Cossos de Lewy i la demència frontotemporal (més freqüent en persones joves). Però totes les demències requereixen supervisió i control per terceres persones. S’ha de desterrar el concepte de demència senil i parlar de demència per MA.